…Baby please don’t go…

Bé, ja sóm aquí! Sento el retard, no us ho creure-ho però he estat molt ocupat. Vamos al grano pues…
Em centraré en el viatge a Nova orleans, ja que a partir de llavors la rutina s’ha apoderat de nosaltres, (amb algunes excepcions [2][3]).
El dijous vam sortir cap a Houston l’Eric, un alemany anomenat Daniel BreJtlüerj que haviem conegut el dia anterior i jo. Després de un parell de despistes, unes quantes confusions i 3/4 d’hora de retard estavem en camí amb un cotxe de lloguer automàtic que anava de perles! (massa bé anava).

4 hores després vam arribar a Houston sense ensurts i amb una sort increïble (teniem un mapa de houston 1:100000) vam trobar l’Adrià Martínez. Fins aquí tot bé, el viatge era llarg però estàvem animats i tot era tan senzill com seguir una carretera ABSOLUTAMENT RECTA de 5 carrils.

Doncs mentre sonava “Revolution” dels Beatles i l’Eric es desganyitava cantant-la em vaig despistar, ens vam acelerar i vaig veure com un ovni se’ns apropava per darrera, un ovni amb llums blaves i vermelles i una sirena. Sabíem perfectament el que havíem de fer (els mexicans ja ens havíen ensinistrat): parar al lateral de l’autopista, fora radio, finestres abaixades, mans al volant i no fer gestos sospitosos. Al cap de deu minuts pelant-nos de fred s’acosta una ombra per la finestra de l’Eric i ens cega amb una llanterna. Era una policia molt malcarada: quants sou? on aneu? a que ve tanta pressa? Vaig fer servir tot el repertori de bones maneres: I’m really sorry ma’am…it won’t happen again ma’am…we are in a hurry ma’am…però res. Para colmo em pregunta la meva alçada, li contesto en el nostre estimat sistema mètric decimal i em diu: Té dit l’alçada, no el pes!

Em vaig quedar fet pols després de l’incident però havíem de continuar, ara amb un passatger més anomenat speeding ticket que em somreia des de la guantera. El camí era més llarg del que esperàvem i no vam arribar fins les 6 del matí! Només arribar vam veure un email del Rodolfo dient que hi havia un problema amb el nostre visat i que passesim per la seva oficina a les 10 (va a ser que no). El vam trucar (a les 6 del matí) i ho va resoldre ell solet.

El dia següent ens vam llevar disposats a descobrir el centre de New Orleans en pleno Mardi Gras. El carrer estrella es Bourbon street. Es un carrer on totes les plantes baixes són bars i a les terrasses s’organitzaen festes. A cada terrassa hi ha un munt de gent tirant collarets a la plebe que passem pel carrer. En principi la idea es que les noies ensenyen els pits i llavors els llencen el collaret però a la pràctica tothom li llençava a tothom sense problemes. La majoria de les que els ensenyaven eren senyores madures operades frisant per amortitzar la seva inversió o borratxes [4]. Sincerament, zero sensualitat. Aquest carrer era una bogeria!! Gent amunt i avall totalment fora de sí. La veritat es que la majoria del temps anavem força perduts (vam coneixer un grup d’europeus i tenien la mateixa sensació). La festa no es centra en res, és la bogeria per la bogeria. De fet la qüestió és que en Mardi Gras es pot beure al carrer, soposo que això és el que acaba generant tot el rebombori. El Daniel era molt graciós, parlava amb tothom (no exagero, amb TOTHOM) i s’apropava a totes les ties en un radi de 50 metres, gràcies a ell vàm conèixer molta gent.

També vam poder constatar que en aquest país hi ha molt fanatisme religiós [5]. En algunes de les cruïlles del Burbon St. hi havien mini-manifestacions de gent jove aparentment normal amb cartells que lluïen eslògans tan simpàtics com “trust in Jesus or burn in hell” i d’altres perles dirigides a tots els pecadors que pasàvem per allà (que no èrem pocs). Nosaltres no tenim res en contra, el problema és que taponaven el carrer i es creaven unes aglomeracions de la vida, a més amb el terra mullat, ple de boletes dels collarets i tot de borratxos caminant per allà vam veure algunes caigudes que ni a jackass (que, per cert, aqui ho fan a la tele tot el dia).

També vam estar a una “parade” on vam coneixer un grup que venia de Tenesse. Es tracta de un desfile que organitzen els instituts. Hi ha bandes de bombo y platillo, majorettes i carroses (molt elaborades) des d’on uns paios disfressats de Ali-babá tiren collarets. Una merda vamos (olé la càrrega objectiva). Aquesta gent hauria de veure els diables de Catalunya i fliparien.

El millor de tot (des del meu humil punt de vista) era la zona mítica de locals musicals. Vam estar escoltant una banda en un local molt petit, eren negres iaos amb pinta de molt curtits. Al descans vaig preguntar-lis on hi havia més locals i vam estar parlant. Finalment em van proposar de tocar una cançó i sí! He tocat un blues en LA a New Orleans. Després vaig estar una estona xerrant amb ells, no entenia res del que em deia. Parlaven raríssim!, així que ens vam estar somrient una mica els uns als altres. Més tard vaig estar a uns quants locals depriments més on uns negres amb pinta de estar molt deprimits tocaven música força depriment. Fantàstic!

També en aquella zona vaig conèixer un grupet de punkis, tirats o noseke que es veu que viatjaven per estats units saltant als trens. Un d’ells era EXACTAMENT la imatge mental que tenia de Huckelberry Finn. Aquests han estat els estadounidensos que més s’han esforçat per entendrem i per fer-se entendre des que estem aqui, els tinc un carinyo especial per això.

Aquesta setmana hem estat gairebé més a casa els mexicans que a casa nostra, ens cauen molt bé i sembla que nosaltres també a ells. El dimecres vam anar a veure un USA-Mèxic de futbol i, tot i que era un amistós, el vivien a muerte (quina contradicció no?) i el dijous partida de pòker, on vàrem descobrir que el Pablo és un crack fent trampes, i el divendres altre cop festa a casa seva. S’ha de dir que també porten amics/amigues americans (recordeu el hòbbit neandertal? doncs quan es vesteix i es posa ulleres sembla una altra persona), així que també practiquem anglès de tant en tant.

[1] Baby please don’t go (versió ACDC)

[2] L’altre dia l’Èric va anar al gimnàs mentre jo em quedava a casa tocant. Estava jugant a bàsquet i se li apropa una india i li diu: “Te importa si te miro?”. Finalment li va demanar el mòvil però l’Eric no el tenia allà. Jo cada dia religiosament dedico uns instants a riure’m d’això. Amb els mejicanos la cosa ja ha degenerat fins a “El Eric ya tienen novia”, “Como està tu india”…Boníssim!

[3] Fa un parell de setmanes de tant en tant tremolava tot el edifici. Algú feia alguna cosa al pis de dalt però no teniem ni idea de que podia ser. Era exagerat, tremolaven les portes, les làmpades, fins i tot ens feia mal el cap. Jo vaig pujar però no em van obrir. Més tard va pujar l’Èric mosquejadíssim i li va obrir un gordo sudoroso (és igualet que el pingüino del Batman). L’Eric li va preguntar que què collons feien i resulta que estava jugant al joc aquell de ballar de la PlayStation, el de la alfombrilla amb flexetes! Os juro que tremolava tot l’edifici. Des de llavors no han tornat a jugar (l’Eric deu fer mooolta por…).

[4]

[5]

Més fotos!!

Guitar Heroes!

Hola fans! xD

Aquesta ha sigut una setmana una mica dura, teníem la primera entrega per una assignatura d’aquí (Data Mining), que no és que fos molt difícil, però no estem acostumats a fer treballs en anglès. A més al ser la primera teníem una motivació extra i ens ho vam currar. També teníem un exàmen final cadascú d’assignatures de la FIB, el qual òbviament hem fet a distància. Finalment, ahir vàrem tenir el primer exàmen, també de Data Minig, i només comentaré que era una vergonya d’exàmen: eren exactament les mateixes preguntes que l’entrega, amb les mateixes dades i dues preguntes diferents que eren bastant fàcils… vaja que si no treiem més d’un 9 es confirmarà el que em diu el meu tiet, que som uns caracalces.

Passem a coses més interessants, el dissabte el Pablo (qui si no) ens va portar a una festa a una casa per aquí a prop del campus. Només entrar ens vam trobar amb un chavo que treballa a la llibreria de la uni i el dia anterior ens havia venut un llibre i ens havia atés molt amablement; pos allà anava amb un barret de napoleón bebent sense parar i jugant a el que jo anomeno ‘el duro americà’, es tracta de ficar una pilota de ping pong a un got amb birra des de l’atre punta de la taula (no sé exactament la mecànica del joc però ja ho aniré decobrint). Al jardí de la casa hi havia una foguera i uns sofàs, tot bastant autèntic. En un moment donat va baixar del pis de dalt una mena de hòbbit fent el neandertal (o era un neandertal amb pintes de hòbbit?), en qualsevol cas aquell èsser anava força begut i vestit amb uns elegants gallumbos. Tot i això semblava que controlés bastant el cotarro, després ens vam assabentar que era un dels habitants de la casa i vam tenir la dubtosa sort de conèixel; ens va dir que sempre que volguéssim ens passéssim per casa seva tot i que dubto que recordés les nostres cares més de 30 segons.
Nosaltres anàvem amb l’Andrés, el Pablo i un grup de mexicans; un d’ells, el Jose Carlos, treballa també a l’oficina de relacions internacionals i ens va convidar després a casa seva (viu a Waterview, com nosaltres). Allà vam fer una festa més petita, però cal dir que més divertida. Ens van donar 4 o 5 tipus diferents de tequila per probar (cada cual més bo) i vam estar cantant rancheras i d’altra música mexicana fins a altes hores. Chupito a chupito ens vam acabar una botella de tequila…

L’endemà l’Andrés ens va portar a dinar a un restaurant que fan uns filets molt bons i que està a prop de casa… bé, aquí a prop vol dir pillar l’autopista i passar per dos peatges. Això si, els filets eren molt bons i les cambreres molt simpàtiques, com es nota que viuen de les propines. Es una cosa a la que no t’acabes d’acostumar, un 15% de propina?! I la gent d’aqui et diu: Home, que cobren $3 la hora. Sempre ens indignem i reaccionem igual: doncs que s’organitzin i es sublevin contra el poder opressor (però que a mi no em toquin la butxaca)!!

Avui hem anat a una mini-fira de programes de moblitat per a gent d’aquí la UTD i per ordres directes del Rodolfo (el director de la oficina d’internacionals) ens hem convertit per unes hores en representants de la UPC a Dallas. Ens hem colocat darrera un stand amb uns folletos cutres disposats complir la missió encomanada. En tres hores s’han apropat dos persones. El més profitós ha sigut poder dinar de gratis (i sopar, ja que al marxar m’he endut un parell de caixes de picnic), i practicar anglès xerrant amb els del costat que promocionaven intercanvis a alemanya. Ens hem fet colegues d’un noi alemany que estudia aqui i ja hem dit de fer alguna sortida a Austin (ell ja fa 6 mesos que està aquí i s’ho coneix una mica), fins i tot potser s’apunta al viatge a New Orleans que farem aquest finde. Si si, New Orleans!!! i és carnaval!!! No sé si pillarem la festa grossa, en tot cas ja us ho comentarem a la tornada.

Aquesta tarda hem anat a una mena de Carrefour de la guitarra. Una botiga de música guapíssima (especialitzada en guitarres però hi trobes de tot) on l’Adrià ha disfrutat com un nen petit, li ha preguntat a un dels dependents si podia provar alguna guitarra i li ha contestat amb un aire super rockero algo aixi com: Claro tio, pilla la guitarra que quieras y rockanrolea todo lo que quieras. Ha agafat una guitarra i l’ha enxufat a un ampli a tot volum i ha deleitat als presents amb una jam session de blues. Jo he volgut provar de rascar una mica les cordes i m’he sentit el puto amo ja que el so era chingon chingon. Suposo que l’Adrià a us comentarà les seves sensacions en un altre post.

La investigació de les fraternitats ha quedat una mica parada ja que ahir hi havia un esdeveniment clau (una partida de pòker per captar novatos), al qual no vam poder anar, però hi hauràn altres oportunitats. També ens hem proposat investigar les petites comunitats cristianes que es reuneixen per llegir la bíblia, cantar i flagelar-se. El nostre home a la zona és l’Andrés, que des de que una noia li va trencar el cor s’ha tornat cristià i asisteix amb asiduitat a aquestes cites. Li hem dit que volem anar a una i ens ha dit que cap problema, que tota persona que vulgui saber més sobre Déu és benvinguda (nosaltres a part d’això volem sopar de gratis, es veu que es foten uns tiberis antològics). Per cert, lo de flagerlar-se és una hipòtesi meva que hauré de corroborar en les meves inestigacions. Una altra cosa que hauria d’investigar és per què l’aigua de l’aixeta és tan asquerosa, li foten tan clor que fins i tot fa pudor. A més si rentes la fruita o bulls pasta et queda tot el menjar impregnat d’aquest gust.

Hem actuaitzat l’àlbum de fotos.

On the road…

Ja tenim cotxe!! És un ítem indispensable per a una immersió plena en la “cultura” dels estats units. Ens l’ha aconsegut el amigo Pablito a través d’un amic seu. És un Honda Prelude de 1989 (sóc 4 anys més gran que el meu cotxe…) de color blanc, amb llums d’aquelles que apareixen rotllo finestreta, elevalunes elèctric i sostre solar [1]. Té marxes, un maleter immens i funciona prou bé. Tot i això, no ens engayem…és una carraca de $1900. No confiem en ell per a distàncies llargues (la propera està prevista per al 31 de Gener a New Orleans, Mardi Grass), per a això llogarem un cotxe.
Tot i això jo ja l’estimo, es diu “Mustang” (ja veieu, sóc un quiero i no puedo). El catxaro té elevalunes elèctric i tot però no té tancament centralitzat (fins que ens vam adonar va estar dos dies obert).

Canviant de tema. L’altre dia vam veure un anunci d’una festa, presentaven com a reclam que hi hauria pizza gratis. Crec que era d’alguna mena d’hermandad. Fa poc hem descobert que per entrar en una hermandad d’aquestes s’ha de pagar fins a $1000 dollars el semestre i a més patir tot de novatades…estamos tontos o que!? Us prometo que indagaré sobre el tema, m’he plantejat infiltrar-me a una reunió per a recaptar membres. Quan tingui el reportatge li passaré a la Mercedes Milà, que es posi l’armilla i us el presenti.

Allà vam conèixer alguna gent més o menys curiosa, les germanors devien ser de latinos 3×3x3 perquè hi havia un grupet de moles amb sudaderes de Alpha Beta Phi que es van ventilar la pizza en un plis plas els molt bèsties… Hi havia un peruano amb pinta de peruano totalment estàndar[3] que es veu que havia viscut a Madriz 10 anys i tenia un accent de pijo madrilenyo que echaba para atrás. Era bon tio, va estar molt atent i ens va demanar el facebook[2]. També vam conèixer a un mejicano amb arrels angleses que ens va relatar fil per randa com l’havien detingut per conduir borratxo i havia acabat a la presó (moraleja: zero brometes a la poli d’aquí).

Pel que fa al pisito ha arribat al seu nivell de saturació quant a desordre i s’hi pot viure molt dignament, un problema menys. Frisem per aconseguir un sofá i gaudir de la telebasura en un context plenament cassolà.

[1] Que us sembla el “Mustang”? (més fotos aquí)

[2] El facebook és una pàgina d’internet. Una mena de xarxa social que està molt estesa aquí. Al final m’he fet un perquè tothom te’l demana. A més com aquí tenen tarifa plana al mòvil el miren constantment i anuncien tot de coses per allà.

[3] Durant aquest dies en un entorn tant multicultural ens hem adonat que no sóm capaços de recordar els noms dels xinesos ni els indis per raons òbvies. El curiós és que també costa molt reconeixe’ls. Hem desenvolupat la teoria que tenim emmagatzemat a l’indi i el xino estàndards al subconcient i que quan coneixem un li posem aquesta cara automàticament i desprès no els podem reconeixer si els veiem de nou. Ara per ara el nostre xino estandard és l’Andrés. Tant és això que l’altre dia vaig veure un asiàtic davant meu i, pensant que era l’Andrés, li faig fotre collejilla – Qué pasa Andrés! Al tio quasi li dona un colapso. A més la gent del voltant també es va alarmar i em miraven amb por mentre jo intentava demanar perdó al pobre noi. Vaig sentir una extranya mescla de vergonya i poder. Finalment vaig dedicar tot el temps del món a que entengués que havia estat una confusió i vaig poder marxar partint-me el cul amb la conciència ben tranquila.

Una altra vida és possible

Doncs sí. Ara tenim l’oportunitat de trencar amb tot allò que ens han inculcat de petits, de provar noves maneres de viure el dia a dia, experimentar noves sensacions… Si amics, em refereixo al “fes el llit”, “ordena’t el cuarto”, “la roba bruta al coba” and so on. Posaré un parell d’exemples: resulta que tenim una vaixella limitada (limitada a 2 àpats), des de sempre ens han adoctrinat que quan s’embruten els plats aquests s’han de rentar i reutilitzar en posteriors àpats. Però existeixen altres camins! Un cop s’acaben els plats en pots comprar de plàstic, i el mateix amb els gots. Amb els coberts no està tan clar perquè amb els de plàstic no pots ni sucar mantega, així que agafes de la pica una forquilla i un ganivet (mai més de l’estrictament necessari) i els rentes a mà. Encara no hem utilitzat el rentaplats (ens cobren l’electricitat però l’aigua no jeje).

Un altre exemple, resulta que tinc roba interior per 7 dies. Que passa amb el 8è i posteriors? El modus operandi oficial diu que la roba s’ha de rentar de tant en tant, però la Bíblia em diu que el 7è dia és per descansar! Solució: anar sense calçotets. L’únic problema és que els dies que fot rasca com avui el tema es nota bastant… qui ho hauria de dir.

El tema llit és diferent… primer que per a nosaltres ha canviat el concepte “fer el llit” per “inflar el llit”, cada nit enxufem els compressors d’aire i tira milles tu. Mola molt perquè els llençols que estaven arrugats es van tensant solets i el coixí i el pijama resorgeixen de les profunditats, nosaltres només hem d’estirar el nòrdic i ja està. El problema és que tenen escapes per tot arreu i ens despertem a nivell de terra, adolorits de tot arreu, i encara pitjor, cada dia es desinflen més ràpid. Aquesta nit, abans d’adormir-me, ja hi havia un os que em tocava el terra. La putada és que sabem on estàn els forats però no tenim mitjans per tapar-los, de moment anem enganxant tirites del botiquín, però aguanten 5 minuts.

El menjar és el que portem millor, l’Andrés és un expert en gastronomia estudiantil: domina el món dels congelats i els precuinats. Per part meva ja he inculcat la cultura de la maionesa a l’Andrés i ‘Adrià, anem a pot de Hellmans per setmana. L’altre dia vàrem anar al Walmart i vam comprar menjar per 3 setmanes. Com sempre que anem al súper, ens van parar uns quants latinos a donar-nos palique, ja que els flipa, en paraules seves “como estos gavachos hablan tan bien el español”. Sí, aqui els centre-sud-americans els diuen gavachos als yankees. Un dels mexicans que ens va aturar anava bastant desesperat buscant algú que li pogués maquetar una revista per a mexicans que s’edita per primer cop aquí a Dallas i li vaig dir que ho puc intentar (no sembla massa xungo i paga prou bé). Ahir vam tenir una reunió amb el que porta la revista a Las Vegas i vam quedar que faria unes pàgines de prova a veure que tal. El que més em va agradar de la reunió és que ens va dir que, fem o no el treball, quan anem a Las Vegas ell ens faria d’anfitrió i ens portaria de farra per allà.

Altres novetats són que ja tenim televisió per cable, el que es tradueix com: ja podem veure NBA!! D’altra banda, el tema cotxe s’ha de resoldre en breu, potser avui o demà. El Pablo està regatejant per nosaltres com un campió, a vegades sembla que es digui Abdul i estigui comprant un camell. L’altre dia va venir a casa i ens va donar palique tota la tarda, sempre té coses per explicar, a més ens va deleitar amb una imitació d’un coreà que era per morir-se de riure. Per la seva banda l’Andrés ens va acompanyar a un car dealer (típic lloc on venen cotxes de 2a mà), però el mínim que tenien superava tres vegades el nostre pressupost, així que ens van despatxar ràpid.

Més coses en la propera edició de TexasShots.

Dame una C, dame una O…

Ha arribat el moment de comentar les conclusions sociològiques (o patològiques) del partit del Comets (l’equip de la nostra uni) vs “uns que anaven de negre”. Vam anar cap allà disposats a gaudir d’un típic espectacle estadounidens com és el bàsquet universitari. Alguns topics es mantenen[1] i d’altres s’han desmoronat estrepitosament[2], però no avancem aconteixements…
Vam arribar al Activity Center (pabello). Tot molt autèntic, música rap, comentarista, la mascota allà donant-ho tot, els àrbitres malcarats, els jugadors escalfant, els entrenadors vestits de traje, les animadores estirant en un raconet i presentació dels jugadors abans de començar. No hi havia gaire gent i després vam descubrir que el joc no era massa espectacular amb alguna excepció. Els jugadors estaven fortíssims i corríen com una mala cosa però no eren molt llestos, diu l’Eric, que és l’autoritat en el tema, que no sabien llegir el partit. Quan hi havia algun temps mort sortien les animadores, hi havia dos grupets, unes que feien figures i unes altres que feien coreografies sensuals a lo Britney Spears. Les primeres van fer un parell tres de nou amb folre i manilles al más puro estilo xiquets de Valls [3].
El partit va anar avançant sense pena ni gloria, els àrbitres eren molt estrictes i el joc no era gaire espectacular a excepció d’un mate que va fer un de UTD. El comentarista anava cantant els canvis, els basquets, i les faltes i quan tenia un moment llegia publicitat (era el justo molinero d’aquí, o sigui just miller). Tant els jugadors de la banqueta com les animadores vivien el partit molt intensament, els primers de tant en tant corejaven defense, defense! i elles, quan anotava UTD feien salironets espasmòtics com si els passés la corrent tot fent crits i de seguida tornaven a la posició de repós. Tot plegat quedava molt poc espontani.
Finalment victoria local i cap a casa amb algunes sensacions noves a la butxaca i una mica menys de curiositat.

Edito: també hem pujat noves fotos a l’àlbum picasa, on podreu veure que aquí la llet i els sucs van en garrafes, vàries fotos del partit i una altra on podreu veure l’Andrés i l’Adrià concentrats en l’activitat que ens ocupa més hores del dia.

[1] Els àrbitres són auténtics, llàstima que amb les seves decisions no ajudaven a l’espectacle.

[2] Hollywood genera espectatives… i UTDallas se les carrega.

[3] L’anxaneta culmina un pilar de dos amb folre.

Encarant la rutina…

Bé, això ja sembla que va de veritat…Hem anat a un parell de classes, el pisito està mínimament acondicionat i tot sembla que va agafant ritme. Aquest cap de setmana hauriem d’ensarronar algú (bàsicament hi ha dos opcions: Andrés[1] o Pablito[2] ) perquè ens porti a mirar un cotxe. Ara per ara estem atrapats al campus i tot es complicarà més quan l’Andrés es quedi sense cotxe ja que el comparteix amb la seva germana.

Primeres sensacions a les classes? No n’estic segur, s’enten tot força bé i tant els profes com els company són frikis de collons (estem com a casa vamos). El que es fa difícil es participar. Ens vam haver de presentar a la classe de processament del llenguatge natural i amb els nervís (provocats pel fet que tothom feia un discurset molt elavorat) em van sortir una presentació de piel roja tartamut que pa qué!

Com ha comentat l’Eric tenim un profe indi i un grec. L’indi te molt poca gràcia però és curiós com parla, fa fent preguntes que contesta ell després de deixar un breu silenci. El grec té més chicha. ..És un feliciano el tio i vol gresca a la classe, que la gent participi i tal. Hi ha un xino que li fot força canya. Poc a poc s’està convertint en el meu ídol (el xino), i això que només portem dues classes. No entenem el que diu gaire bé, però li posa una to a l’asunto i parla amb una dignitat… També hi ha una india en primera fila amb una veu de pito increïble (em recorda a la operadora baixeta de loca academia de policia, us juro que la veu es igual!), a més parla molt baixet i ens posa dels nervis perquè no s’entèn res del que diu. Per part meva la classe de jazz enssemble consisteix en tocar en una orquesta de jazz amb trombons, trompetes, flauta travessera, bateria, baix, guitarres i saxos. Vaig una mica de cul llegint les partitures però és una passada. Crec que farem un concert en algun moment rotllo festival del cole (espero que l’Eric vingui amb la càmara rotllo “padre orgulloso”). El profe es diu Kelly (mai entendre quins noms són de noia i quins de noi) i sembla bon paio.

La organització domèstica va prou bé. Estem força mentalitzats amb menjar sa i a l’hora de cuinar i fregar no hi ha escaqueos (durarà?, no durarà?…) . El company es comporta molt bé. Sempre està atent a lo que se cuece, està aprenent a tocar la guitarra que li van regalar per nadal i “se ejercita” muy a menudo (va al gimnàs i tal). Encara no hem conegut gaire gent, temps al temps. Dels veïns no sabem res.

En definitiva, ja estem assentats i tot està controlat. Ara es tracta d’expandir una mica el territori (aconseguir transport, conèixer gent…) . Per part meva demà intentaré apropar-me a algú de la classe de jazz. Em ve de gust poder quedar amb algú per tocar. Tinc calat a un tal Davis que també toca la guitarra. Vam estar parlant l’altre dia i sembla bon tio. Ja us diré més endavant si he fet un amic o m’ha rebutjat impunement.

[1] L’andresito és el nostre company de pis. Té 20 anys, és d’Ecuador i fill de dos xinesos.

[2] El Pablo és el noi que treballa a la oficina de relacions internacionals. És el mejicano chingón que se està portando de padre con nosotros. El tio controla el cotarro que dóna gust.

Però encara dóna més gustirrinín veure que aneu comentant la jugada. Molt agraïts!!

Ens poso de deures per a propers posts comentar com ha anat el primer partit dels comets , l’equip de basquet de la uni, ja que ens hem proposat anar a veure’ls (el partit és el de menys, aquí descriurem l’estudi sociològic) i tenir-vos al tanto dels progressos a nivell de relacions socials. Una abraçada.

Adrià

Per fi tenim internet

Hola! Fa uns quants dies que no escrivim res per aquí, però entre que no teníem accés a internet a l’apartament i que hem começat les classes, no hem tingut massa temps. Les novetats d’aquests dies són que ja tenim internet, la Comet Card (gràcies a la qual ja hem pogut probar el ping-pong i les pistes de bàsquet) i ens hem obert un compte al Wells Fargo (si algú vol col·lborar amb la causa ja li passarem el num jejej). També hem creat un àlbum de fotos al picasa, no és que en fem moltes, però aqui les anirem penjant: picasaweb.google.com/ericmarcos.p/Dallas.

Les classes van començar el dilluns amb les dues classes que fem junts l’Adrià i jo. Tenim un professor Indi i un Grec (amb un accent de Cuenca de la hòstia), però les classes es segueixen bé, excepte quan parlen els alumnes. Les assignatures són prou interessants, però portaran bastanta feina fora d’hores. La que faig sol té pinta de ser bastant xunga, quan el profe (paquistanés) va començar a dir els coneixements previs que havíem de tenir no em sonava quasi res, a veure que tal va. L’Adrià per la seva banda fa Jazz enssemble, ja us explicarà com li ha anat, però va sortir molt content de la primera classe.

Per a les mares només dir que estem portant bastant bé l’organització de les feines de la casa, és més, cada cop ens currem més els menjars (tot i que sense oli d’oliva no és el mateix). El nostre company de pis, l’Andrés, és un bon paio, sap cuinar, no fa soroll, és de tracte amable, ha portat la play2 (i el cabrón ens apallissa) i una tele, i a més té cotxe.

El dissabte passat vàrem anar a sopar amb el Pablo, el seu germà Christian i el pinche Martín (un amic seu) a un restaurant que té tot el que un home pot demanar: cambreres de peli X, pantalles per tot arreu amb la ESPN posada (NBA, NFL…) i unes hamburguesses boníssimes. Després ens van portar a una festa latina, d’aquestes que es fan en una casa típica de les pelis, però no era una festa universitària, la mitjana d’edat era basant alta i estava ple de mexicans, alguns d’ells eren uns personatges únics. Va estar molt bé.

See ya!

Ja han vingut els reis

Doncs si! I ens han portat un apartament a menys de 100 metres de l’edifici on farem classes i de l’Activity Center (gimnas, basket, etc…). De moment el Pablo ens ha deixat uns matalassos inflables, roba de llit, estris de cuina, un parell de taules, cadires… tot i aixo haurem d’anar a comprar algunes cosetes mes (un sofa seria un tema important). Podria descriure-os el pis pero ja penjarem fotos (i potser video) per a que el veieu. De moment no tenim acces a internet al pis i no en tindrem fins el dilluns com a molt aviat, per aixo el Pablo ens ha deixat les claus de la oficina de Estudis Internacionals que hi ha ordinadors i es on estem ara (per aixo no puc posar accents ni penjar fotos). Aquesta nit li hem dit al Pablo que ens porti a sopar a algun lloc xulo i aixi l’invitem (es el minim que podem fer per tot el que ens esta ajudant).

Ahir vam poder anar per primer cop al centre de Dallas. Despres de caminar pel costat de les autopistes, passar per sota uns quants ponts, preguntar a la poca gent que trobavem i deixar embussat un lavabo de gasolinera vam arribar a l’estacio d’una de les dos linies de metro que te una area metropolitana de mes de 7 milions d’habitants. El metro/tranvia/tren es bastant cutre i petit, nomes l’utilitza la penya sense pasta ja que aqui tot Deu va en cotxe. Un cop al centre vam anara a donar una volta per una zona de restaurants i botigues tipiques. Ens vam fotre un filet de vedella bonissim (el primer apat bo des de que hem arribat) i unes birres en un pub centric on hi havien sofas super comodes (rollo Central Perk, el bar de Friends) i on, evidentment, ens van clavar bastant.

En tornar a l’hotel estavem morts i ens vam tombar al llit a veiure un partit dels Maveriks mentre picavem pringles i xocolata 85% (comprat tambe a la farmacia del costat de l’hotel, que es mes gran que el mercadona del meu barri (i segur que venen mes coses)), ja que encara estavem tips del entrecot.

Fins la propera!

Que bueno que viniste!

El segon dia va ser el del primer contacte amb la universtat. Vàrem començar amb mal peu, ja que a l’hotel es va cancel·lar el servei d’esmorzar i no sabíem gaire bé com arribar a la uni. A més la dona de l’hotel no tenia ni puta idea de res (òbviament tampoc sabia on estava Barcelona). Sort que per allà hi havia un mexicà que portava un altre hotel i ens hi va portar per esmorzar; per si no fos suficient després ens va fer de taxista fins a la uni. Allà vam poder parlar amb el director de l’oficina d’Estudis Internacionals, el qual ens va donar molts consells i solucionar molts dubtes, a part d’invitar-nos a dinar… ah si, també mexicà. A més un dels becaris de la oficina ens va dir que ens deixarien els mobles bàsics pel pis: matalàs inflable, taules, cadires, estris de cuina… que si es mexicà? clar!

Per la tarda vàrem tenir temps de donar una volta pel campus… i quin campus! En un altre post ja en parlarem més detalladament però de moment dir-vos que és enorme i que si tens la targeta d’estudiant (cosa que esperem aconseguir en breu) has aconseguit la clau del paradís: ping-pong, billar, futbolín, gimnàs, piscina climatitzada, tennis, un fotiment de pistes de bàsquet amb parquet, una biblioteca de la parra… tot gratis. També vam fer una visita a Waterview Park (els apartaments de la universitat) per preguntar si ens deixaven entrar abans del dia 5, però va a ser que no.

En Rodolfo (el director d’Internacionals) ens va portar a l’hotel al final del dia i el da següent ens va recollir a les 8 del matí perquè havíem d’assistir a la sessió d’orientació que durava tot el dia. La veritat és que per a nosaltres va ser més aviat una sessió de desorientació, ja que tantes hores parlan-te en anglès de temes tan diversos, tantes persones diferents… al final no sabíem si havíem de demanar la plaça de pàrking abans de pagar l’assegurança mèdica i després aconseguir el carnet d’esudiant per registrar-nos per les classes o si ens havíem de matricular del pis per tenir l’assegurança del pàrking i així aconseguir el visat pel futbolín…

Total que al final vàrem anar a la sessió d’orientació del Màster en Computer Science (impressiona eh..) i allà vam sudar de tot i vam pillar per banda a un dels responables acadèmics (amb el qual havíem parlat per email) i li vam dir bàsicament “mira, ens volem matricular d’això i d’allò, som d’intercanvi i no tenim ni puta idea de com va la història, que collons hem de fer?” i ens va portar fins a un señora molt amable que ens va matricular de tot el que voliem… tot i que a l’Adrià li posava que li faltava entregar l’informe del test de la tuberculosi i ell els intentava convèncer de que ho havia enviat i estava correcte tot tossint-los a la cara (està una mica encostipadet). Finalment, després d’una petita gincama es va solucionar tot. Ara només queden “unos pequeños flecos” per solucionar.

Ahir a la nit ens va dur a casa un indi i vam poder disfrutar d’una tranquila nit a l’habitació menjant pizza i McDonalds mentre vèiem un partit de la NBA. Per cert, com bon hotel de carretera tenim un exemplar de la bíblia al calaix de la tauleta de nit on hi guardo els més de 1000$ que porto en efectiu cada cop que surto al carrer (no és conya):

I aquí teniu la prova definitiva de que som informàtics:

BCN-FRA-DFW

Comença tot plegat el dia de cap d’any. Ens esperàvem 13 hores de vol comodíssimes per dormir i recuperar-nos dels respectius comiats. Mentida!! Han estat tretze hores esgotadores, incòmodes i agobiants.

El menjar no és que fos dolent,era…curiós. Feia una olor que l’Èric encara no s’ha tret de sobre. També ha estat força curiosa la ruta, resulta que hem sortit de Frankfurt per acomiadar-nos d’Europa per Escòcia, sobrevolar Groenlàndia [1], després Canadà, Chicago, atenció: Springfield[2] (o això deia el monitor de l’avió), Missouri (entre d’altres), i finalment Dallas.

De Dallas a l’aeroport vam descobrir que aquí es condueix en plan autos de xoque però sense els xoques, és a dir, no impera la norma dels ràpids esquerra i els lents dreta i tal. A més tenen carrils a mansalva, es nota que van sobrats d’espai…

Estem a un hotel al mas puro estilo “El resplandor” [3], amb moqueta a tot arreu, sofàs fets caldo a tutti plen i múltiples objectes de màxim cutrerio. A més no es veuen molts hostes, tot plegat molt curiós i inquietant (quasi bé tant com el menjar de l’avió).

Hem sortit de l’hotel per sopar (7 de la tarda) i els dos ens hem sentit extranyament angoixats. Crec que no estem acostumats a espais tan oberts i pàrkings tan enormes i buits com el que ens hem trobat a fora. La poca gent que hem vist era molt rara, semblava que amagava alguna cosa, transmetien tensió. A més, el fet que aquí qualsevol pot portar un trabuco sota la gabardina alimenta de forma brutal la nostra imaginació. En definitiva, quan tothom ets sembla raro, potser que et replantegis qui és el raro, raroo, rarooo…no?

Adrià

[1] Groenlandia des de l’aire.

[2] tan tan tan tarantan…Heu de trobar la central nuclear, l’escola i el monorail…

[3] Mucho trabajo y poca diversión hacen de Jack un aburrido.