Doncs ja ha passat l’Abril, i ha passat volant. La veritat és que hem fet molta feina de la uni, el curs s’està a punt d’acabar (només ens queda un examen final i un treball) i estic en condicions de valorar el sistema educatiu universitari d’Estats Units (no crec que la nostra universitat sigui molt diferent a la resta), mentre us explico com ha anat la vida aquestes setmanes.
El dia següent d’arribar de New York teníem un examen de Natural Language Processing i, com era d’esperar, ens van follar. Nosaltres no estàvem gens preocupats ja que és “normal” suspendre un examen quan les últimes tres setmanes has estat de parranda, però el professor es va espantar en veure les nostres notes i un dia va voler parlar amb nosaltres. Ens va començar a dir que no ens preocupéssim, que als seus cursos mai ningú ha tret menys d’una B i que ens esforcéssim en fer els deures i el projecte i teniem una B assegurada. Joder, llavors és normal que als teus cursos ningú tregui menys d’una B, si poses la nota que et dona la gana! A veure, per nosaltres perfecte, però això no és seriós! El que passa és que així després es pot vendre com un bon professor (que ho és). A més, a la classe només som 10 persones i tenim la teoria de que l’assignatura s’ha pogut fer “gràcies” a nosaltres, és a dir, que hem ajudat a arribar al mínim de matriculats per a que es fes, ja que el professor estava molt content de que ens haguéssim apuntat al seu curs. És una altra cosa curiosa d’aquí, els professors intenten reclutar el màxim d’estudiants per a les seves classes i sempre tracten de “vendre” les assignatures que imparteixen, fins i tot repartint tríptics! Després s’ha de dir que ens ho vam currar al projecte. Vam fer un generador de poemes en anglès i els resultats van ser prou bons (una miqueta falsejats pel dia de la presentació jejej). A la presentació ho vam fer de puta mare, vam portar el “tempo” millor que ningú, vam fer participar el públic, vam contestar bé a les preguntes i fins i tot vam incloure alguns gags que van fer riure a la penya. Al final el profe ens va felicitar, se’l veia gratament sorprès.
Ens hem curtit bastant en fer presentacions en anglès; a l’assignatura que faig sense l’Adrià vam donar una classe sencera entre un yankee i jo, així que vaig estar parlant mitja hora davant d’un públic heterogeni d’indis, asiàtics, àrabs i americans a parts iguals. Em va sortir prou bé, la cosa és que he entregat tots els deures d’aquesta assignatura tard perquè no m’enterava de la data d’entrega, de manera que últimament estava patint per la nota final ja que segons els meus càlculs amb prou feines m’arribava al 5. Finalment he tret una B, cosa totalment incomprensible, ja que una B sol ser un 8. La veritat és que ningú sap quina nota correspon a cada lletra, sempre que ho preguntàvem ens responien una cosa diferent, cosa que ens deixava bastant confusos; com pot ser que no hi hagi una bijecció directa i estàndard entre lleres i números? L’altre dia ho vam entendre tot quan estàvem parlant d’això amb l’Andrés. En un moment donat el rostre se li enfosquí i la seva expressió va tornar-se greu. Gairebé no es va sentir però la seva boca va articular dues paraules: “la curva…”. Tot seguit es va arquejar enrere i va començar a riure igual que els dolents quan acaben de dissenyar el pla per conquerir el món, mentre els trons castiguen la nit i la pluja colpeja els vidres.
La curva intenta ser una justificació matemàtica a “te voy a poner la nota que me salga de los huevos”, però està currat perquè sempre les millora. Si la penya ha tret males notes s’agafa i es diu “la A pillarà del 10 al 7,5 la B del 7,5 al 5,5…” i ho fan de manera molt exagerada. Així que tot es una farsa! No, però la única certesa de treure una B és que has tret menys que una A. Això no vol dir tampoc que et regalin la nota i no s’hagi de currar eh! El tema és que aquí no hi ha exàmens finals bèsties com a la FIB, sinó molts treballs bèsties durant el curs. És una altra filosofia, crec que a Barcelona ens prenem la uni com la continuació del Batxillerat, hi anem com per inèrcia i a cada quadrimestre acabes “bé, si trec un 7.5 a la pràctica només em caldrà un 3.2 al final per compensar l’assignatura…” i vas a pel 3.2!! Aquí tothom va a per la A sempre. De fet ens han explicat que als americans ‘ya les vale madres’[1] treure’s un títol de grau amb la nota que sigui, però els estrangers, per accedir a les mateixes oportunitats de treball han de tenir molt bones notes i tenir algun màster, per això a les classes de màster (les que fem nosaltres) hi ha tan estranger i tan poc americà. Fins i tot un dia parlant amb el Pablo, ens va explicar que treure’s el doctorat és gairebé una qüestió d’etiqueta, per a que a la teva targeta de presentació hi surti PhD.
A l’altra assignatura que fem junts, Data Minig, també hem hagut de fer un projecte. Havia de ser en grups de 5 i ens vam ajuntar amb tres indis que estaven sempre a primera fila. Nosaltres contentíssims ens pensàvem que havíem fitxat a tres hindús de ment brillant que ens farien el treball, però tot al contrari, els tios anaven súper perduts. Finalment hem sigut nosaltres dos els que hem tirat del carro i el projecte ha sortit prou bé.
Per acabar el tema uni només uns comentaris més del sistema americà: una cosa bona és que aquí, si un té ganes, pot fer moltes coses a part d’anar a les classes. Hi ha com projectes oberts, i n’hi ha molts, on t’hi pots apuntar i participar-hi (projectes relacionats amb la carrera, d’investigació…). A la UPC segur que hi ha coses semblants, però trobo que està com molt amagat, aquí s’incentiva molt. També les instal·lacions són una passada i la majoria de gent viu al mateix campus, així que et passes el dia a la universitat i això dona per que es muntin tot de grups d’activitats per qualsevol cosa. Això a Barcelona no té tant de sentit ja que la penya no viu a la uni i t’apropes al campus a fer classes i poc més.
Teorema 1: a Estats Units, si tens pasta i no ets subnormal et pots treure un grau, tres màsters i un doctorat.
Teorema 2: les dues magnituds del teorema 1 (nivell econòmic i nivell d’intel·ligència) sumen 1.
Corol·lari: a les unis t’hi pots trobar dues classes d’estudiants, els rics quasi subnormals i els llestos becats.
La vida a part dels estudis ha sigut tranquil·la, a part d’alguna petita borratxera (avís important: mai intenteu reptar un mexicà a beure cervesa) només hem anat al centre de Dallas per veure un partit de bàsquet. El quart partit de la primera ronda de Playoff Dallas Mavericks – New Orleans Hornets, on Dallas va perdre totes les opcions de passar a la següent ronda. Hi havia un ambientàs, amb un concert a fora del pavelló, la presentació del jugadors amb foc, llums i música a tot drap, el públic súper entregat… mola molt perquè als temps morts passen uns vídeos boníssims per les pantalles gegants dels jugadors fent el ridícul. Ens va encantar un muntatge de Dirk Nowitzki cantant Bohemian Rhapsody.
Per cert, l’altre dia va ser l’aniversari de l’Andrés i li vam regalar una samarreta… i una bossa de pollo congelat! Jejej, no sé si li va fer massa gràcia.
Doncs res tu, ja us anirem explicant com acaba el curs i com va el maig, que tenim unes quantes sortides pensades.
[1] ‘ya le vale madres’ –> ja li està bé, no confondre amb ‘le vale madres’ –> li és igual, no li importa
algun dia faré el que serà el diccionari online mexicà-català més complet d’internet.
