Chin-Pum!

Doncs ja ha acabat el curs! Ja comencem a preguntar-nos si parlem millor anglès o no. Començo a plantejar-me quant m’enyoraré de la gent que he conegut aquí (perquè segur que m’enyoraré) i com els rebré a Barcelona quan vinguin (perquè espero que vinguin). Igual que un troç molt gran de mi es va quedar al 230 de la 46th a NY, un altre tros es queda a 2200 Waterview Pkwy (com continui deixant catxos arreu tornaré fet una pena).

Tot i això encara queda més d’un mes per aquí que hem de disfrutar al màxim. Quan van acabar las classes ens vam aventurar a acampar a Oklahoma. Jo estava emocionadíssim amb la idea ja que es pot fer foc!
Finalment no vam poder estar tants dies com ens hagués agradat però vam gaudir el que es va poder. Vam fer fogata poderosa i vam ser atacats per mapaches amb un quocient intel·lectual molt per sobre del dels membres del nostre grup (ens torejàven com volien). Us podeu imaginar l’ensurt la primera vegada que sentim un soroll extrany abans de veure desapareixer unes patates. Haig de reconeixer que jo ja havia visualitzat un ós i estava corrent cap al cotxe…

Hem tingut un mes duríssim, ens han collat a base de bé a base de projectes i presentacions però ens n’hem sortit com uns campions. Hem fet un generador de poemes (això nosaltres dos sols) que és canela fina i hem colaborat amb uns indis [1] en el projecte de Data Mining. Quan vam començar el projecte vam pensar “Chingón! aquests indis de la primera fila han de ser uns cerebritos”. Finalment han resultat ser més espavilats del que ens pensàvem i hem acabat fent molta feina l’Èric i jo. Tot i això els hem agafat cert carinyo al Samir, Chaitnayia i Hardsack (com s’escriguin i siguin quin siguin cadascú). El profe d’aquesta assignatura ja ens ha dit que tindrem una A o una B, no és més que un interessat… (ens ha demanat el mail per quan vingui a Barcelona).

Tot just desprès de l’estada a Oklahoma van arribar l’Adrià Martínez i el Fede. Ja els hem acomodat a l’apartament i d’aquí dos dies marxem de viatge a San Francisco – Fresno (sequoies) – L.A. – San Diego – Gran Canyon – Las Vegas… Pero eso es otra historia (de fet només ho comento per fer enveja…sempre sana, per suposat)

Més coses…Aquest cap de setmana s’ha graduat el Sam (nepali) i l’ Àlex. L’Àlex ens va convidar a una festa que organitzava a un bar, va estar bé perquè hi havia molta gent i a la majoria no els coneixíem. Era un típic bar d’esports la mar d’autèntic. Això de ser europeu està bé perquè ja d’entrada caus bé i tothom vol ser amic teu però té les seves contres (véase un tal Thomas que em va tocar al costat, era igualito al Rooney i no parava de xocar-me la mà, dir-me lo guai que érem i fer-me crits gringos a la orella rotllo yiiiijaaaaa per exterioritzar la seva alegria). L’Èric va estar moltíssima estona parlant amb un Jamaicano mentre els mejicanos i jo li corejàvem aquesta cançó .
Però el realment original va passar al dia següent: El Sam es va presentar a casa desprès de la seva graduació per convidar-nos a casa del seu tiet a una barbacoa nepali [2]. Hi havia molta familia seva (a tothom li deia cosí) i em van regalar una camiseta de la selecció nepalí que li haviem encarregat a sa germana. Em va encantar… vam menjar porc senglar, pollo i mil histories nepalis tot, com no, regat amb tequila mejicano.
Al final ha resultat que em porto molt bé amb el Sam, hi ha feeling. És possible que vingui a Barcelona l’estiu que ve…estaria poca madre…

I aquí m’acomiado fins a la propera, gaudint de la sensació que provoca el fet d’escriure un post i content d’haver dit la meva desprès de tant de temps.

[1] Al final els indis comían de nuestra mano

[2] Al dinar nepali…quien que iba a decir a mi…