New York (1a part)

Buff… com puc resumir 7 intensos dies a Nova York en unes poques linies? I què puc dir de Nova York que la gent no sàpiga? Bé, com sempre em limitaré a explicar la meva versió dels fets:

Vaig baixar del bus a chinatown i en mitja horeta en metro vaig arribar a la part alta de Central Park prop de Harlem. Allà era on es trobava el nostre apartament, el qual havíem llogat a un tal Trevor (en general a NY llogar un pis per una setmana surt més barat que pillar hotel). Quan vaig arribar no hi era així que vaig picar a la porta del costat de la qual sortia un olor a galetes recent fetes i em vaig quedar tot pillat perquè qui em va obrir la porta era aquesta señora, si!! era el Oráculo! Com era d’esperar tenia resposta a totes les meves preguntes i al cap d’uns minuts va sortir de l’ascensor un negraco de 2 metres amb chupa de cuir i ulleres de sol. No, no era Morfeo, era en Trevor, i en comptes d’una pastilla blava i una vermella em va oferir un parell de jocs de claus i em va ensenyar el pis i els llocs del voltant (super, metro, lavanderia…). Al tornar a casa em vaig posar còmode i en un ratet van picar a la porta; jo ja m’esperava trobar una tia amb un conejito blanco tatuat… però no, era la meva familia. I la sorpresa va ser seva quan em van veure tot tenyit de vermell (sobre tot la meva mare) xDD.

Us presento, d’esquerra a dreta: jo, Xavier (el meu pare), el meu tiet Joan, l’Andrea (la meva cosina – filla del Joan), MªCarmen (la meva mare) i la Mercè (la meva cosina gran).

Aquella tarda va ser la del retrobament després d’uns quants mesos i vam anar a sopar a un mexicà, ens vam explicar com anava la vida i a dormir d’hora que tots estaven cansats després del viatge.

El primer dia ja ens vam patejar el Central Park i em va impactar la imatge d’un parc enorme rodejat per edificis super alts, sobretot a la part sud, a la part nord és més com un bosc i realment no hi ha cap motiu per pensar que estàs enmig d’una de les metròpolis més grans del món (19 milions d’habitants a l’àrea urbana). Aquell dia era St Patrick’s (17 d’Abril) i es feia la típica desfilada per la 5a avinguda. Res espectacular, això si, dura tot el dia i olé pels que desfilen, que anar amb faldilleta amb la rasca que fotia i el rato que s’havien d’estar parats és digne d’admiració. La resta del dia vam passejar per aquella zona (just a sota del Central Park) i vam anar de compres per la 5a avinguda.

L’endemà vam agafar un bus que travessa tot Manhattan de dalt a baix i vam pillar el ferri que et porta a Staten Island, el qual és gratuït i passa pel costat de l’estàtua de la llibertat (tothom diu que no val la pena pujar-hi). La veritat és que a mi em va agradar més veure NY des de’l mar i imaginar-me com seria el “skyline” amb les torres bessones. En tornar vàrem visitar el “Finantial District”, passant per Wall Street, el Federal Hall National Memorial (lloc ideal per fer la pixadeta) i acabant com bons guiris tocant els collons al toro. Tot seguit vam passar per la ‘zona zero’. Només imaginar-te dos mega edificis, els quals triplicàven en alçada i amplada qualsevol dels gratacels del voltant, desplomar-se amb 3000 persones dintre se’t foten els pèls de gallina (o era la carn de punta?). I per acabar el dia, una de les coses que des de que era molt petit volia fer: pujar a l’Empire State Building. Malgrat la cua feixuga i els enutjosos controls de seguretat val molt la pena anar-hi. Nosaltres hi vam pujar de nit i l’espectacle visual és alucinant: les llargues i rectes avingudes, il·luminades, gatzaroses, es perden en la foscor dels edificis monumentals, els quals sembla que alcin la mirada cap a l’espectador. Enmig d’aquest mar de formes s’alça orgullós, majestuós, l’Empire State, i jo em sento com si estigués assegut a les espatlles d’un gegant, segur i insignificant. El brogit del carrer s’eleva des de molt avall i la nit fa que el so de gent amunt i avall, clàxons, motors… es fonguin en una remor incessant i homogènia, només trencada de tant en tant per la sirena d’una ambulància, allà lluny. Aquest és el so, i només aquest, que identifica el concepte “la ciutat que mai no dorm”.

Continuarà…