New York (2a part)

El dia següent ens vam quedar a l’apartament pel matí ja que la meva mare va pillar un refredat monumental i a fora plovia. Tot i això per la tarda les meves cosines se’n van anar de compres i jo vaig aprofitar per anar al MoMA. El museu és relativament petit però la densitat d’obres mestres és al·lucinant. En aquest sentit és segurament el museu que més m’ha agradat, ja que no et perds per interminables galeries (rollo Louvre), sinó que a cada sala flipes… esque ho tenen tot! Monet, Van Gogh, Matisse, Gauguin, Kandisnky, Cezanne, Picasso, Pollok, Rothko, Miró, Warhol… una visita imprescindible. Després ens vam retrobar tots i vam anar a algunes botigues més com la Levis i una molt gran de joguines on hi ha un piano lluminós al terra i el toques ballant (surt a una peli del Tom Hanks).

L’endemà vam anar de compres per Chinatown i vam dinar una pizza a Little Italy. Al migdia jugava el Barça les semis de la copa del Rey així que ens vam passar pel Nevada, un pub on es reuneixen els culés de Nova York. Estava ple de catalans i algun valencià que s’ho va passar en gran (el València va guanyar 3-2 i el Barça eliminat de la copa). A la mitja part vam aprofitar per visitar la universitat de New York, i les meves cosines van aprofitar per comprar més roba… i com que a la tarda vaig veure que el plan era aquest (parar a totes i cada una de les botigues de Broadway) me’n vaig anar a fer una volta des del Flatiron, el gratacel més antic de la ciutat, passant per la zona de les Nacions Unides, la Grand Central Station i acabant a Times Square, un altre lloc que s’ha de veure de nit. Jo tenia la imatge mental de cartells lluminosos i pantalles de leds amb els números de la borsa amunt i avall, però és molt més. Tot Times Square (que dicho sea de paso, no és cap plaça, sinó l’encreuament de dues avingudes (Broadway amb la 7a)), i tots els carrers del voltant estan plens de pantalles gegants amb imatges i lletres en moviment. Molt impressionant.

El divendres 21 de Maig el Tinez baixava de Boston per passar el finde a NY. Aquell matí ens vam trobar per anar a la NBA Store i fer un passeig romàntic pel Central Park. Ens vam arribar fins al Strowberry Fields, un espai dedicat a John Lennon just davan de l’edifici Dakota, lloc on va ser assassinat un 8 de desembre. Ens vam reunir amb la meva família al Hard Rock per dinar però hi havia tanta gent que vam acabar al Bubba Gump. Després corrents cap al Madison Square Garden per poder pillar entrades pel partit Knicks-Grizzlies d’aquella nit. Em vaig tirar tota la tarda fent cua però al final vaig aconseguir entrades. Com es notava que era setmana santa! Tot el Madison ple d’espanyols… i tot el Madison ovacionant a Navarro! va ser boníssim, els americans flipaven. A més Navarro va respondre amb un bon partit. Després vam anar amb el Tinez i l’Aina (una amiga de Súnion que està fent pràctiques en un hotel de NY) de copes i vam acabar a un lounge bar de Little Korea repassant l’actualitat sunionita.

El dissabte el matí, mentre jo dormia, els meus pares van aprofitar que la meva mare ja es trobava bé per anar a un munt de llocs que els quedava per veure, entre ells la biblioteca pública de NY. Jo hi havia anat el primer dia amb les meves cosines, la gràcia és fer-te el carnet de la biblioteca i així tens el record, però és molt lleig, no val la pena. Ens vam trobar al migdia al pont de Brooklyn i el vam travessar caminant. Vam dinar a Brooklyn i per la tarda vam pujar al Top of the Rock, és a dir, al mirador del Rockefeller Center on vam poder gaudir un altre cop d’unes vistes increïbles, aquest cop de dia.

L’últim dia vam anar al cor de Harlem per captar l’ambient de missa de diumenge. Vam entrar a un església on, després d’un sermón interminable, vam poder escoltar un parell de cançons de gospel. Tot molt autèntic, llàstima que va arribar el moment de marxar. En tornar a l’apartament ens vam trobar en Trevor de agenollat davant d’un pergamí amb inscripcions japoneses i fent uns sons tope raros amb la boca. Quan va acabar de “resar” ens vam acomiadar, jo vaig acabar de fer la maleta i també vaig dir adéu la family. Finalment ens vam trobar amb l’Adrià a l’aeroport i vam tornar junts a Dallas.

New York (1a part)

Buff… com puc resumir 7 intensos dies a Nova York en unes poques linies? I què puc dir de Nova York que la gent no sàpiga? Bé, com sempre em limitaré a explicar la meva versió dels fets:

Vaig baixar del bus a chinatown i en mitja horeta en metro vaig arribar a la part alta de Central Park prop de Harlem. Allà era on es trobava el nostre apartament, el qual havíem llogat a un tal Trevor (en general a NY llogar un pis per una setmana surt més barat que pillar hotel). Quan vaig arribar no hi era així que vaig picar a la porta del costat de la qual sortia un olor a galetes recent fetes i em vaig quedar tot pillat perquè qui em va obrir la porta era aquesta señora, si!! era el Oráculo! Com era d’esperar tenia resposta a totes les meves preguntes i al cap d’uns minuts va sortir de l’ascensor un negraco de 2 metres amb chupa de cuir i ulleres de sol. No, no era Morfeo, era en Trevor, i en comptes d’una pastilla blava i una vermella em va oferir un parell de jocs de claus i em va ensenyar el pis i els llocs del voltant (super, metro, lavanderia…). Al tornar a casa em vaig posar còmode i en un ratet van picar a la porta; jo ja m’esperava trobar una tia amb un conejito blanco tatuat… però no, era la meva familia. I la sorpresa va ser seva quan em van veure tot tenyit de vermell (sobre tot la meva mare) xDD.

Us presento, d’esquerra a dreta: jo, Xavier (el meu pare), el meu tiet Joan, l’Andrea (la meva cosina – filla del Joan), MªCarmen (la meva mare) i la Mercè (la meva cosina gran).

Aquella tarda va ser la del retrobament després d’uns quants mesos i vam anar a sopar a un mexicà, ens vam explicar com anava la vida i a dormir d’hora que tots estaven cansats després del viatge.

El primer dia ja ens vam patejar el Central Park i em va impactar la imatge d’un parc enorme rodejat per edificis super alts, sobretot a la part sud, a la part nord és més com un bosc i realment no hi ha cap motiu per pensar que estàs enmig d’una de les metròpolis més grans del món (19 milions d’habitants a l’àrea urbana). Aquell dia era St Patrick’s (17 d’Abril) i es feia la típica desfilada per la 5a avinguda. Res espectacular, això si, dura tot el dia i olé pels que desfilen, que anar amb faldilleta amb la rasca que fotia i el rato que s’havien d’estar parats és digne d’admiració. La resta del dia vam passejar per aquella zona (just a sota del Central Park) i vam anar de compres per la 5a avinguda.

L’endemà vam agafar un bus que travessa tot Manhattan de dalt a baix i vam pillar el ferri que et porta a Staten Island, el qual és gratuït i passa pel costat de l’estàtua de la llibertat (tothom diu que no val la pena pujar-hi). La veritat és que a mi em va agradar més veure NY des de’l mar i imaginar-me com seria el “skyline” amb les torres bessones. En tornar vàrem visitar el “Finantial District”, passant per Wall Street, el Federal Hall National Memorial (lloc ideal per fer la pixadeta) i acabant com bons guiris tocant els collons al toro. Tot seguit vam passar per la ‘zona zero’. Només imaginar-te dos mega edificis, els quals triplicàven en alçada i amplada qualsevol dels gratacels del voltant, desplomar-se amb 3000 persones dintre se’t foten els pèls de gallina (o era la carn de punta?). I per acabar el dia, una de les coses que des de que era molt petit volia fer: pujar a l’Empire State Building. Malgrat la cua feixuga i els enutjosos controls de seguretat val molt la pena anar-hi. Nosaltres hi vam pujar de nit i l’espectacle visual és alucinant: les llargues i rectes avingudes, il·luminades, gatzaroses, es perden en la foscor dels edificis monumentals, els quals sembla que alcin la mirada cap a l’espectador. Enmig d’aquest mar de formes s’alça orgullós, majestuós, l’Empire State, i jo em sento com si estigués assegut a les espatlles d’un gegant, segur i insignificant. El brogit del carrer s’eleva des de molt avall i la nit fa que el so de gent amunt i avall, clàxons, motors… es fonguin en una remor incessant i homogènia, només trencada de tant en tant per la sirena d’una ambulància, allà lluny. Aquest és el so, i només aquest, que identifica el concepte “la ciutat que mai no dorm”.

Continuarà…