Boston, Massachusetts

I arribem a Boston, on l’Adrià Martínez (Tinez pels amics) fa d’anfitrió i ens allotja a casa seva. Dormim (o ho intentem) en un sofà i juntant dos butaques, en una posició no massa recomanable per la nostra columna vertebral; sort que un dels companys de pis surt molt d’hora a treballar i un de nosaltres pot aprofitar el seu llit unes hores. El Tinez viu amb tres tios més, tots americans, tots molt bona gent. El seu company d’habitació, Andrew, és súper autèntic, és una mena de leprechaun imberbe; el dia que el vam conéixer va arribar tot borratxo a casa i va voler lluitar amb cada un de nosaltres a la cuina, una curiosa manera de donar la benvinguda (nosaltres vam acceptar el desafiament).

El primer dia (dimecres 12 de Març) vam visitar la uni del Tinez, la Northeastern University. A l’hora de dinar el Tinez va murmullar unes paraules secretes a l’encarregada del menjador la qual va respondre amb uns gestos facials que podiem passar. Acabàvem d’entrar a la comunitat clandestina de latinos de Boston, els quals gaudeixen de bufet lliure gratuït. Per la tarda vam patejar els carrers de Boston fins al centre per captar l’ambient de la ciutat. La ciutat ens va encantar, et sents com a una gran capital europea; de fet, només veient els edificis entens perquè a aquesta regió se li diu Nova Anglaterra. Llàstima que el clima no invita massa a passejar: fa moltíssima rasca (al Març les temperatures oscil·len entre els -1 i els 7ºC) i un vent molt molest. Així que ens vam ficar en un local irlandés força pijo a pendre una pinta de Guinness (òbviamnet no vam deixar propina).

Boston és considerat el centre cultural i educatiu més important dels Estats Units (sovint se l’anomena l’Atenes d’Amèrica), i per això l’endemà vam voler visitar la Univesitat de Harvard i el MIT (Massatchusetts Institute of Technology). Al MIT vam anar al Stata Center, un espectacular edifici dissenyat per Frank Gehry (l’arquitecte del Guggenheim de Bilbao) on s’hi troba el departament de linguística i filosofía. El nostre objectiu era anar amb tot el morro al despatx de Noam Chomsky (web oficial) i conèixe’l (Chomsky és una de les ments més prolífiques del segle XX i les seves aportacions són de vital importància en camps aparentment tan diversos com la lingüística, la filosofia i la teoria de la computació. A més és una de les veus més crítiques en contra de les polítiques del Govern dels Estats Units i la globalització capitalista. Nosaltres l’admirem profundament tant per la seva vessant científica com política). Aquell dia no hi era, però vam tornar l’endemà i ja hi havia moviment de periodistes – té una llista d’espera d’uns quants mesos per concedir entrevistes – i nosaltres dient “we just want to say hello to him” (només volem saludar-lo). Al cap d’uns minuts va sortir i vam poder xerrar un ratet amb ell, també ens va firmar uns quants llibres; això si, quan va veure la càmera de fotos va sortir escopetejat. Misión cumplida.

Aquella nit vam anar a veure un partit de la NBA, el Boston Celtics – Utah Jazz. El partit no va ser gran cosa (a més es va lesionar Ray Allen, el meu jugador preferit) però l’espectacle que monten és per flipar. Abans de cada partit es canta l’himne americà i allò es converteix en una catarsis nacionalista que dóna bastant de yuyu. Al acabar vam passejar per una zona molt xula i després vam anar a una festa bastant avorrida la veritat.

L’endemà l’Adrià ja va marxar a New York i jo, que no tenia res millor a fer, em vaig passar 4 hores a la pelu i em vaig tenyir el cabell de vermell (feia temps que m’ho volia fer i així donava una petita sorpresa als meus pares, els quals veuria l’endemà a New York). Aquella nit es celebrava el Saint Patrick’s (patró d’Irlanda) així que vam anar de bars, però estava tot a rebentar de gent i jo no tenia masses ganes de pagar per estar apretat, o sigui que vam acabar fent una sessió de cinema i birres a l’apartament.

Finalment el diumenge (16 de Març) vaig agafar un bus que en 4 hores em va deixar al Chinatown de New York.