El tercer dia a Jamaica vam anar a Negril, una platja de 10 km de longitud situada a uns 100 km al sud de MoBay. La idea era que el taxista ens portés, ens esperés fins a la nit (hi havia un festival de reggae) i ens portés de nou a l’hotel. La carretera anava vorejant la costa i passant per diversos poblets, el trajecte va ser entretingut. Un cop allà vam passejar per la platja, la qual estava custodiada per hotels i clubs, i vam fer algunes compres; la veritat és que el dia no invitava a banyar-se, un núvols molt negres tapaven el Sol i una cortina d’aigua s’acostava amenaçadora. Tot i això ens vam ficar a l’aigua, val a dir que en el pitjor moment ja que va començar a caure un ruixat impressionant. La veritat és que ho estava disfrutar molt fins que vaig veure la tovallola i tots els nostres trastos mullant-se i plens de sorra humida. Després de canviar-nos al taxi el temps va millorar i vaig anar a fer una birra al Margarita Ville de Negril on vaig conèixer unes noies d’Indiana que ens van convidar a anar al seu hotel al vespre: tenien beguda gratis, per contra el festival de reggae costava 30$. La decisió és evident.
Abans però, el taxista es va enfadar amb nosaltres perquè no es pensava que s’hagués d’esperar tanta estona (va haver-hi un malentès amb la noia de l’hotel que el va trucar) i ens volia fer pagar molt més. Després d’unes negociacions ‘a lo gitano’ amb un petit comité del gremi de taxistes donant suport al nostre adversari ens vam quedar sense pasta i tirats a Negril sense saber com i quan tornariem. La festa a l’hotel ens va servir per oblidar les penes i conéixer un munt de gent simpática (springbreakers); malgrat això, i donat que les possibilitats de dormir ‘en calent’ no eren clares, vam decidir aprofitar que un taxista que tornava a casa perquè ens portés de nou a MoBay, aixó sí, en el seu cotxe particular, 7 persones a dintre, a tota llet i de nit per la mateixa carretera que havíem vingut (i sablant-nos més calers).
El dia següent ens vam despertar molt tard i a la tarda vaig acabar un treball de la uni que havía d’entregar aquell dia. A la nit no hi havia gaire festa així que em vaig banyar a la piscina de l’hotel fins a les tantes. L’últim dia vam decidir que no podíem marxar d’allà sense haver-nos banyat a la Doctor’s Cave Beach i vàrem descobrir que allà era on s’amagaven tots els turistes. La platja no és res de l’altre món, però ens hi vam quedar tot el dia per amortitzar el preu de l’entrada; resultat: vam sortir d’allà com unes gambes i rollo toxicómano buscant una dosis d’aftersun. Per la nit vam comprovar que la setmana springbreak començava aquell dia ja que al Margarita Ville ja no hi havia ningún negre. Manades de springbreakers desembocàven en autobusos amb la intenció de demostrar que eren els reis de la festa. En una altra ocasió m’extendré en l’actitud dels americans quan surten de festa, per ara només dir que ballen com el cul. Les noies es pensen que poden fer els moviments de Shakira i Beyoncé… alhora. El resultat són uns moviments espasmòdics que et fan patir per la salut de les articulacions de la noia.
Finalment vaig sortir el dia 11 cap a Boston, però amb una parada a Miami de 10 hores! A l’entrar als USA vaig tenir un petit problema amb el control d’immigració ja que em vaig deixar a Dallas un paper imprescindible per a tornar a entrar quan tens un visat d’estudiant. Per sort portava una fotocòpia i em van fer un ‘esta vez pasa pero tienes que llevar el original’. Un cop a Miami vaig aprofitar per anar a Miami Beach (bastant mort) i caminar uns 6 km de passeig marítim fins a South Beach, on hi havia molta activitat i un ambient multicultural molt xulo. Després vaig veure que la ruta que volia fer a peu era impossible, donat que el que sobre el mapa era un petit pont, en realitat era una autopista de 5 km per sobre el mar; de manera que vaig abordar la furgo d’uns iaios canadencs perquè em portéssin a l’altra banda. Eren molt amables pero al passarel pont els cabrons em van deixar a la cuneta de forma que vaig haver de caminar un quart d’hora per una autopista elevada fins a trobar la primera sortida. Per fi vaig poder arribar al centre de Miami on vaig veure el American Airlines Center (la casa dels Miami Heat de la NBA) i passejar per una zona comercial fins que es va fer l’hora de tornar a l’aeroport.
