Jamaica (1a part)

Platja, reggae, festa i marihuana. Així es podria resumir la nostra estada a Jamaica, però començaré pel principi.
Vaig sortir el dijous 6 de març de Dallas cap a Montego Bay via Miami; l’Adrià Martínez va fer lo propi des de Washington (aquest cop l’Adrià Gascón no va venir). La idea era viure un Spring Break, que és la setmana de vacances que fan a totes les universitats americanes i que els estudiants aprofiten per desfasar-se en platjes del mar Carib, ja siguin les costes de Florida, Cancún, Jamaica… nosaltres vam triar MoBay, teòricament un dels destins més turístics de Jamaica, però un cop allà ens vam adonar de que ens havíem avançat a les dates típiques d’Spring Break, ja que gairebé no hi havia turistes.

Es fa molt raro quan ets l’únic blanc que hi ha pel carrer i més sabent que Jamaica és el tercer pais del món amb l’índex de criminalitat més elevat. També cal dir que és un país amb molta pobresa i la gent vol aprofitar al màxim les èpoques de turisme. Així que quan surts al carrer sempre hi ha algú que se t’enganxa ja sigui per fer-te de guia o per vendre’t “quasevol cosa”. En aquest sentit s’assembla molt als països del nord d’Àfrica però canviant el “Mas barato que Mercadona amigo!” per “Yaaa man! Respect! No problem”.

Vaig arribar al migdia i em vaig trobar amb l’Adrià directament a l’hotel ja que els mòbils no ens funcionàven (t’has de comprar una targeta jamaicana). L’hotel està situat al davant mateix de la Doctor’s Cave Beach Club, que és una de les platjes més famoses de l’illa; la història és que un doctor va fundar un sanatori a la ciutat a finals del segle XIX i invitava als seus amics a visitar-lo i a banyar-se en una petita platja de sorra blanca i aigues cristal·lines que només era accessible des d’una cova. Anys més tard un altre doctor anglès que va visitar-la va quedar impressionat pels poders curatius d’aquella platja i va escampar la seva fama, de manera que amb el pas del temps s’hi van anar instal·lant hotels i es va convertir en un del destins turístics més importants de Jamaica.
Nosaltres vam anar allà i vam veure “5$ per entrar”… a Jamaica li poden faltar moltes coses, però si hi ha alguna cosa que li sobra a patades són platjes amb palmeretes, així que a pendre pel cul la Doctor’s Cave i la seva historieta. Més tard ens hem donat compte (no només per la platja, sinó en qualsevol cosa) de que el que pagues és la seguretat, o millor dit, la sensació de seguretat, ja que quan superes les primeres pors i parles amb la gent d’allà te n’adones que no hi ha perquè preocupar-se i menys siguent turista.

La primera tarda vam passejar per allà prop de l’hotel i vam deixar que un tio ens fes de guia i ens donés alguns consells. Vam veure algunes tendes (ens va explicar quin era el ron que havíem de comprar), el “casino” (només hi havia màquines tragaperras) i el “parc de l’amor”, un lloc bastant xungo que ens vam atrevir a entrar perquè anàvem amb ell. A la nit vam anar al Margarita Club, la discoteca d’aquella zona. Estava molt bé perquè a la part d’abaix hi havia ambient “chumba-chumba” i a la part de dalt una terrasa molt gran on tocàven reggae i una zona més apartada on vam conèixer unes noies jamaicanes força simpàtiques però que tenien una mica de por dels turistes en general.

L’endemà al matí vam fer una volta en taxi pel centre de la ciutat. El taxista ens va recomanar que no baixéssim del cotxe i li vam preguntar si era perillós; ens va dir que no però que a molts turistes els fa por estar rodejats de negres, a lo que li vam dir “ok, i si no et fa por?” i diu “llavors no passa res… però millor que no baixeu”. Total, que des de la finestra del taxi vam poder veure com era un dia feiner a Montego Bay, amb els carrers plens de gent amunt i avall i la penya parlant entre ells a crits. És una cosa curiosa això, quan veus a dos jamaicans fotent-se crits és impossible saber si s’estan discutint o si s’estan saludant, a més tota discussió o xerrada amistosa acaba amb un “Yaaaa man!”. Una altra cosa diferent és el ritme, un minut jamaicà no és com un minut nostre, és mooolt més llarg; allà les coses les fan amb parsimònia i sense cap pressa.
A la tarda vam descobrir una platjeta entre l’hotel i l’aeroport (que està com a 2 km) que realment és la platja amb l’aigua més transparent que he estat mai, a més molt neta i sense cap pedra, un gust banyar-se allà.

A la nit estava tot bastant apagat, vam anar a un bareto que era una terrasseta molt petita on fotien reggae a tot volum. Se’ns va acoplar un xaval de 16 anys que es deia Odín i ens va caure súper simpàtic. Es feia dir ‘patient boy’ (el noi pacient) i era molt autèntic, treballava de cuiner en un restaurant de la zona. Vam estar fent unes birres i uns rons amb ell i ens va comentar que hi havia festa a una discoteca al centre de la ciutat, així que vam pillar un taxi i el vam invitar de farra. Era un local molt gran situat a la vora del mar i tot de fusta, estava a rebentar i els turistes que hi havia es podien contar amb els dits d’una mà. És increíble com balla aquesta gent, tant els nois com les noies, porten el ritme dintre. A més fan un ball súper sensual on els tios enganxen el ‘paquet’ al cul de la tia i simplement et deixes portar…