Boston, Massachusetts

I arribem a Boston, on l’Adrià Martínez (Tinez pels amics) fa d’anfitrió i ens allotja a casa seva. Dormim (o ho intentem) en un sofà i juntant dos butaques, en una posició no massa recomanable per la nostra columna vertebral; sort que un dels companys de pis surt molt d’hora a treballar i un de nosaltres pot aprofitar el seu llit unes hores. El Tinez viu amb tres tios més, tots americans, tots molt bona gent. El seu company d’habitació, Andrew, és súper autèntic, és una mena de leprechaun imberbe; el dia que el vam conéixer va arribar tot borratxo a casa i va voler lluitar amb cada un de nosaltres a la cuina, una curiosa manera de donar la benvinguda (nosaltres vam acceptar el desafiament).

El primer dia (dimecres 12 de Març) vam visitar la uni del Tinez, la Northeastern University. A l’hora de dinar el Tinez va murmullar unes paraules secretes a l’encarregada del menjador la qual va respondre amb uns gestos facials que podiem passar. Acabàvem d’entrar a la comunitat clandestina de latinos de Boston, els quals gaudeixen de bufet lliure gratuït. Per la tarda vam patejar els carrers de Boston fins al centre per captar l’ambient de la ciutat. La ciutat ens va encantar, et sents com a una gran capital europea; de fet, només veient els edificis entens perquè a aquesta regió se li diu Nova Anglaterra. Llàstima que el clima no invita massa a passejar: fa moltíssima rasca (al Març les temperatures oscil·len entre els -1 i els 7ºC) i un vent molt molest. Així que ens vam ficar en un local irlandés força pijo a pendre una pinta de Guinness (òbviamnet no vam deixar propina).

Boston és considerat el centre cultural i educatiu més important dels Estats Units (sovint se l’anomena l’Atenes d’Amèrica), i per això l’endemà vam voler visitar la Univesitat de Harvard i el MIT (Massatchusetts Institute of Technology). Al MIT vam anar al Stata Center, un espectacular edifici dissenyat per Frank Gehry (l’arquitecte del Guggenheim de Bilbao) on s’hi troba el departament de linguística i filosofía. El nostre objectiu era anar amb tot el morro al despatx de Noam Chomsky (web oficial) i conèixe’l (Chomsky és una de les ments més prolífiques del segle XX i les seves aportacions són de vital importància en camps aparentment tan diversos com la lingüística, la filosofia i la teoria de la computació. A més és una de les veus més crítiques en contra de les polítiques del Govern dels Estats Units i la globalització capitalista. Nosaltres l’admirem profundament tant per la seva vessant científica com política). Aquell dia no hi era, però vam tornar l’endemà i ja hi havia moviment de periodistes – té una llista d’espera d’uns quants mesos per concedir entrevistes – i nosaltres dient “we just want to say hello to him” (només volem saludar-lo). Al cap d’uns minuts va sortir i vam poder xerrar un ratet amb ell, també ens va firmar uns quants llibres; això si, quan va veure la càmera de fotos va sortir escopetejat. Misión cumplida.

Aquella nit vam anar a veure un partit de la NBA, el Boston Celtics – Utah Jazz. El partit no va ser gran cosa (a més es va lesionar Ray Allen, el meu jugador preferit) però l’espectacle que monten és per flipar. Abans de cada partit es canta l’himne americà i allò es converteix en una catarsis nacionalista que dóna bastant de yuyu. Al acabar vam passejar per una zona molt xula i després vam anar a una festa bastant avorrida la veritat.

L’endemà l’Adrià ja va marxar a New York i jo, que no tenia res millor a fer, em vaig passar 4 hores a la pelu i em vaig tenyir el cabell de vermell (feia temps que m’ho volia fer i així donava una petita sorpresa als meus pares, els quals veuria l’endemà a New York). Aquella nit es celebrava el Saint Patrick’s (patró d’Irlanda) així que vam anar de bars, però estava tot a rebentar de gent i jo no tenia masses ganes de pagar per estar apretat, o sigui que vam acabar fent una sessió de cinema i birres a l’apartament.

Finalment el diumenge (16 de Març) vaig agafar un bus que en 4 hores em va deixar al Chinatown de New York.

Jamaica (2a part) i Miami

El tercer dia a Jamaica vam anar a Negril, una platja de 10 km de longitud situada a uns 100 km al sud de MoBay. La idea era que el taxista ens portés, ens esperés fins a la nit (hi havia un festival de reggae) i ens portés de nou a l’hotel. La carretera anava vorejant la costa i passant per diversos poblets, el trajecte va ser entretingut. Un cop allà vam passejar per la platja, la qual estava custodiada per hotels i clubs, i vam fer algunes compres; la veritat és que el dia no invitava a banyar-se, un núvols molt negres tapaven el Sol i una cortina d’aigua s’acostava amenaçadora. Tot i això ens vam ficar a l’aigua, val a dir que en el pitjor moment ja que va començar a caure un ruixat impressionant. La veritat és que ho estava disfrutar molt fins que vaig veure la tovallola i tots els nostres trastos mullant-se i plens de sorra humida. Després de canviar-nos al taxi el temps va millorar i vaig anar a fer una birra al Margarita Ville de Negril on vaig conèixer unes noies d’Indiana que ens van convidar a anar al seu hotel al vespre: tenien beguda gratis, per contra el festival de reggae costava 30$. La decisió és evident.

Abans però, el taxista es va enfadar amb nosaltres perquè no es pensava que s’hagués d’esperar tanta estona (va haver-hi un malentès amb la noia de l’hotel que el va trucar) i ens volia fer pagar molt més. Després d’unes negociacions ‘a lo gitano’ amb un petit comité del gremi de taxistes donant suport al nostre adversari ens vam quedar sense pasta i tirats a Negril sense saber com i quan tornariem. La festa a l’hotel ens va servir per oblidar les penes i conéixer un munt de gent simpática (springbreakers); malgrat això, i donat que les possibilitats de dormir ‘en calent’ no eren clares, vam decidir aprofitar que un taxista que tornava a casa perquè ens portés de nou a MoBay, aixó sí, en el seu cotxe particular, 7 persones a dintre, a tota llet i de nit per la mateixa carretera que havíem vingut (i sablant-nos més calers).

El dia següent ens vam despertar molt tard i a la tarda vaig acabar un treball de la uni que havía d’entregar aquell dia. A la nit no hi havia gaire festa així que em vaig banyar a la piscina de l’hotel fins a les tantes. L’últim dia vam decidir que no podíem marxar d’allà sense haver-nos banyat a la Doctor’s Cave Beach i vàrem descobrir que allà era on s’amagaven tots els turistes. La platja no és res de l’altre món, però ens hi vam quedar tot el dia per amortitzar el preu de l’entrada; resultat: vam sortir d’allà com unes gambes i rollo toxicómano buscant una dosis d’aftersun. Per la nit vam comprovar que la setmana springbreak començava aquell dia ja que al Margarita Ville ja no hi havia ningún negre. Manades de springbreakers desembocàven en autobusos amb la intenció de demostrar que eren els reis de la festa. En una altra ocasió m’extendré en l’actitud dels americans quan surten de festa, per ara només dir que ballen com el cul. Les noies es pensen que poden fer els moviments de Shakira i Beyoncé… alhora. El resultat són uns moviments espasmòdics que et fan patir per la salut de les articulacions de la noia.

Finalment vaig sortir el dia 11 cap a Boston, però amb una parada a Miami de 10 hores! A l’entrar als USA vaig tenir un petit problema amb el control d’immigració ja que em vaig deixar a Dallas un paper imprescindible per a tornar a entrar quan tens un visat d’estudiant. Per sort portava una fotocòpia i em van fer un ‘esta vez pasa pero tienes que llevar el original’. Un cop a Miami vaig aprofitar per anar a Miami Beach (bastant mort) i caminar uns 6 km de passeig marítim fins a South Beach, on hi havia molta activitat i un ambient multicultural molt xulo. Després vaig veure que la ruta que volia fer a peu era impossible, donat que el que sobre el mapa era un petit pont, en realitat era una autopista de 5 km per sobre el mar; de manera que vaig abordar la furgo d’uns iaios canadencs perquè em portéssin a l’altra banda. Eren molt amables pero al passarel pont els cabrons em van deixar a la cuneta de forma que vaig haver de caminar un quart d’hora per una autopista elevada fins a trobar la primera sortida. Per fi vaig poder arribar al centre de Miami on vaig veure el American Airlines Center (la casa dels Miami Heat de la NBA) i passejar per una zona comercial fins que es va fer l’hora de tornar a l’aeroport.

Jamaica (1a part)

Platja, reggae, festa i marihuana. Així es podria resumir la nostra estada a Jamaica, però començaré pel principi.
Vaig sortir el dijous 6 de març de Dallas cap a Montego Bay via Miami; l’Adrià Martínez va fer lo propi des de Washington (aquest cop l’Adrià Gascón no va venir). La idea era viure un Spring Break, que és la setmana de vacances que fan a totes les universitats americanes i que els estudiants aprofiten per desfasar-se en platjes del mar Carib, ja siguin les costes de Florida, Cancún, Jamaica… nosaltres vam triar MoBay, teòricament un dels destins més turístics de Jamaica, però un cop allà ens vam adonar de que ens havíem avançat a les dates típiques d’Spring Break, ja que gairebé no hi havia turistes.

Es fa molt raro quan ets l’únic blanc que hi ha pel carrer i més sabent que Jamaica és el tercer pais del món amb l’índex de criminalitat més elevat. També cal dir que és un país amb molta pobresa i la gent vol aprofitar al màxim les èpoques de turisme. Així que quan surts al carrer sempre hi ha algú que se t’enganxa ja sigui per fer-te de guia o per vendre’t “quasevol cosa”. En aquest sentit s’assembla molt als països del nord d’Àfrica però canviant el “Mas barato que Mercadona amigo!” per “Yaaa man! Respect! No problem”.

Vaig arribar al migdia i em vaig trobar amb l’Adrià directament a l’hotel ja que els mòbils no ens funcionàven (t’has de comprar una targeta jamaicana). L’hotel està situat al davant mateix de la Doctor’s Cave Beach Club, que és una de les platjes més famoses de l’illa; la història és que un doctor va fundar un sanatori a la ciutat a finals del segle XIX i invitava als seus amics a visitar-lo i a banyar-se en una petita platja de sorra blanca i aigues cristal·lines que només era accessible des d’una cova. Anys més tard un altre doctor anglès que va visitar-la va quedar impressionat pels poders curatius d’aquella platja i va escampar la seva fama, de manera que amb el pas del temps s’hi van anar instal·lant hotels i es va convertir en un del destins turístics més importants de Jamaica.
Nosaltres vam anar allà i vam veure “5$ per entrar”… a Jamaica li poden faltar moltes coses, però si hi ha alguna cosa que li sobra a patades són platjes amb palmeretes, així que a pendre pel cul la Doctor’s Cave i la seva historieta. Més tard ens hem donat compte (no només per la platja, sinó en qualsevol cosa) de que el que pagues és la seguretat, o millor dit, la sensació de seguretat, ja que quan superes les primeres pors i parles amb la gent d’allà te n’adones que no hi ha perquè preocupar-se i menys siguent turista.

La primera tarda vam passejar per allà prop de l’hotel i vam deixar que un tio ens fes de guia i ens donés alguns consells. Vam veure algunes tendes (ens va explicar quin era el ron que havíem de comprar), el “casino” (només hi havia màquines tragaperras) i el “parc de l’amor”, un lloc bastant xungo que ens vam atrevir a entrar perquè anàvem amb ell. A la nit vam anar al Margarita Club, la discoteca d’aquella zona. Estava molt bé perquè a la part d’abaix hi havia ambient “chumba-chumba” i a la part de dalt una terrasa molt gran on tocàven reggae i una zona més apartada on vam conèixer unes noies jamaicanes força simpàtiques però que tenien una mica de por dels turistes en general.

L’endemà al matí vam fer una volta en taxi pel centre de la ciutat. El taxista ens va recomanar que no baixéssim del cotxe i li vam preguntar si era perillós; ens va dir que no però que a molts turistes els fa por estar rodejats de negres, a lo que li vam dir “ok, i si no et fa por?” i diu “llavors no passa res… però millor que no baixeu”. Total, que des de la finestra del taxi vam poder veure com era un dia feiner a Montego Bay, amb els carrers plens de gent amunt i avall i la penya parlant entre ells a crits. És una cosa curiosa això, quan veus a dos jamaicans fotent-se crits és impossible saber si s’estan discutint o si s’estan saludant, a més tota discussió o xerrada amistosa acaba amb un “Yaaaa man!”. Una altra cosa diferent és el ritme, un minut jamaicà no és com un minut nostre, és mooolt més llarg; allà les coses les fan amb parsimònia i sense cap pressa.
A la tarda vam descobrir una platjeta entre l’hotel i l’aeroport (que està com a 2 km) que realment és la platja amb l’aigua més transparent que he estat mai, a més molt neta i sense cap pedra, un gust banyar-se allà.

A la nit estava tot bastant apagat, vam anar a un bareto que era una terrasseta molt petita on fotien reggae a tot volum. Se’ns va acoplar un xaval de 16 anys que es deia Odín i ens va caure súper simpàtic. Es feia dir ‘patient boy’ (el noi pacient) i era molt autèntic, treballava de cuiner en un restaurant de la zona. Vam estar fent unes birres i uns rons amb ell i ens va comentar que hi havia festa a una discoteca al centre de la ciutat, així que vam pillar un taxi i el vam invitar de farra. Era un local molt gran situat a la vora del mar i tot de fusta, estava a rebentar i els turistes que hi havia es podien contar amb els dits d’una mà. És increíble com balla aquesta gent, tant els nois com les noies, porten el ritme dintre. A més fan un ball súper sensual on els tios enganxen el ‘paquet’ al cul de la tia i simplement et deixes portar…

White March

Fa dos dies estàvem a vint i pico graus, havíem d’anar amb samarreta curta i pensàvem que el fred de les últimes setmanes havía passat a la història. No podíem estar més equivocats. Avui semblava que estiguéssim a La Molina, la nevada només ha durat unes hores, però ha sigut molt intensa, el suficient com per deixar quatre dits de neu. Hem sortit al carrer tot il·lusionats (per fi he pogut utilitzar els meus guants i les botes d’excursió!) i l’Adrià anavar dient ‘Merry Christmas!’ a tot cristu. Feia però que MOLT fred.

Després han vingut els mexicanos (el Jorge i el Jose Carlos), el Sam (un nepalí de clan guerrero) i el Bo (el hòbbit) i hem fet una guerra de boles de neu… de fet hem intentat generar guerra amb la gent que hi havia per allà però no estàven per la labor. Després se’ns ha anat la olla i hem anat amb bosses d’escombraries a tirar-nos per totes les baixades que trobàvem. En aquest moment ja no ens notàvem ni les mans ni els peus, estàvem xops, cansats i morts de fred, així que cap a caseta i dutxa d’aigua calenta.

Podeu veure algunes fotos aqui, també he penjat fotos de les últimes festes, de la nostra moqueta orgànica i del concert del Sardinas (totes les fotos del Sardinas aqui).

Salut!