Sensacions…

M’aventuro a l’escriptura d’un nou post sense intenció de tractar cap tema en concret. Tant sols intentaré transmetre algunes sensacions per a que us feu una idea de l’aire que es respira a cal Marcos-Gascón-Li. Ja d’entrada comentaré el que tots i totes esteu esperant així us estalvieu la lectura diagonal: La índia de l’Èric no ha donat senyals de vida. És un miratge? Una alucinació? O apareixerà qualsevol dia amb la seva catifa màgica per endur-se a l’Èric molt lluny, cap a extranys universos de plaer…[1]?

Pel que fa a l’Andrés tot bé. Va fent les seves 200 abdominals diàries y cocina pollo y arroz como el que más. Està mosca perquè no se li marquen (les abdominals, no el pollo) però l’animem perquè continui intentant… qualsevol matí es llevarà i estaran allà!

La vida domèstica va como la seda. Hem descobert que en breu crearem vida!! Han aparegut unes taques a la moqueta que denoten una trepidant activitat celular. En breu regnarem sobre la nostra pròpia civilització de Frangel Rockenses.
L’altre dia vam anar a un concert de Eric Sardinas. Va ser genial! A més era un local petit i el teníem a dos pams (a Europa fa concerts molt mes grans), de fet em va demanar foc un parell de cops…
Després vam estar una bona estona xerrant amb ell[2]. Erem els fans més molons perquè només li donavem palique normal explicant-li d’on veniem i tal. La resta només feien que dir-li lo alucinant que era, que havien flipat i més tonteries que el nostre orgull no ens permetia ni tant sols pensar. Li vam explicar que veniem junts a estudiar i el tio es va emocionar: “Amistat, això és el que trobo a faltar!”. Ens va estar explicant en un to lleugerament melancòlic que no es podia dir que tingués casa, que sempre estava viatjant i tal. També ens va parlar del seu pare (és cubano) i vam estar parlant de Camarón (ell l’havia vist en directe a Sevilla als 16 anys). Quan ja marxavem va i el tio diu “Viva Espanya!!” i l’Eric no va poder resistir instruir-lo en tot l’extramat d’identitats nacionals a Espanya (mitja hora més). El Sardines interesadíssim en entendre-ho a tot això. En definitiva, un tio molt humil, molt atent, gran artista i la mar de autèntic.

Hem conegut alguna gent més, sobretot via els mejicanos. Amb els de Jazz no hi ha manera. Només em porto amb el Davis i amb el coreà, que es diu Jason Kim. Bé, això de Jason no s’ho creu ni ell! El que passa es que aquí els asiàtics s’inventen un nom perquè algú els recordi. L’Eric amb això no té cap problema i jo he estat batejat de forma totalment espontànea com a Eidria.

Estic força emocionat perquè en breu asistiré a la meva primera classe de esgrima. L’altre dia vaig anar al gimnàs a jugar a bàsquet i em vaig trobar tot de personatges dándole al florete. No costa un duro així que en breu m’uniré a ells. Estoy deseando esgrimir mi espada a diestro y siniestro a ritmo de soneto quan hidalgo español. No us penseu que és una manía pasajera (que també) sino que la idea m’ha fet gràcia des que vaig llegir un llibre de Reverte. Aprendre la estocada de los 200 escudos y no habrá malandrín que se me resista.

Hola soc l’Eric, com que l’Adrià s’ha cansat d’escriure continuaré jo. Tampoc m’allargaré massa perquè és bastant tard i m’està esperant un matalàs que ja me’l canviava Constantino Romero per un Lo Monaco, sí amics allò d’inflar els llits ha passat a la història. El que passa és que en tenim un de bo i un… de no tan bo, i cada dues setmanes ens el canviem. Últimament hem agafat un costum extrany que és el de dormir la migdiada en el llit de l’altre, hem descobert que s’hi descansa millor; també he començat a utilitzar els mitjons de l’Adrià i ell els meus jerseis…

Bé, com que l’Adrià continua fent sang del meu “incident” amb la india, jo també explicaré una anècdota: resulta que l’altre dia va trucar a un dels mexicanos amb qui havia quedat per jugar a futbol i li contesta al telèfon una noia. La conversa va anar més o menys així: “Hola? Jose Carlos? Me he equivocado” “No, se está duchando” “Ah, es que haviamos quedado para jugar” “Si, ven a jugar” “Bueno, ya pasare luego” “No, ahora, ven a jugar” “Pero ahora? A que juego?” “A un juego….” “Pero que juego!?” “A un juego… que se llama orgía”. Jo estava rentant els plats i veig a l’Adrià amb els auriculars mirant com un desesperat al voltant seu i dient “Pero esto que es?! Una camara oculta??” Bonissim! (tranquila Lídia que jo el controlo).

A part d’això i algunes festes a casa el Jorge i el Jose Carlos la vida ha estat força tranquila des que hem tornat de New Orleans, però per poc temps. La setmana que vé ja comença el Spring Break, el que per a nosaltres es tradueix com 18 dies de vacances! Jo em retrobaré amb l’Adrià Martínez a Jamaica durant 5 dies, després anirem a casa seva a Boston on s’incorpora l’Adrià 5 dies més i per últim una setmana a New York amb les nostres respectives famílies. Però això ja és chicha per a futurs posts, així que bona nit i fins la propera!

[1] Un mundo ideal…

[2] No es pot ser més guai!

…Baby please don’t go…

Bé, ja sóm aquí! Sento el retard, no us ho creure-ho però he estat molt ocupat. Vamos al grano pues…
Em centraré en el viatge a Nova orleans, ja que a partir de llavors la rutina s’ha apoderat de nosaltres, (amb algunes excepcions [2][3]).
El dijous vam sortir cap a Houston l’Eric, un alemany anomenat Daniel BreJtlüerj que haviem conegut el dia anterior i jo. Després de un parell de despistes, unes quantes confusions i 3/4 d’hora de retard estavem en camí amb un cotxe de lloguer automàtic que anava de perles! (massa bé anava).

4 hores després vam arribar a Houston sense ensurts i amb una sort increïble (teniem un mapa de houston 1:100000) vam trobar l’Adrià Martínez. Fins aquí tot bé, el viatge era llarg però estàvem animats i tot era tan senzill com seguir una carretera ABSOLUTAMENT RECTA de 5 carrils.

Doncs mentre sonava “Revolution” dels Beatles i l’Eric es desganyitava cantant-la em vaig despistar, ens vam acelerar i vaig veure com un ovni se’ns apropava per darrera, un ovni amb llums blaves i vermelles i una sirena. Sabíem perfectament el que havíem de fer (els mexicans ja ens havíen ensinistrat): parar al lateral de l’autopista, fora radio, finestres abaixades, mans al volant i no fer gestos sospitosos. Al cap de deu minuts pelant-nos de fred s’acosta una ombra per la finestra de l’Eric i ens cega amb una llanterna. Era una policia molt malcarada: quants sou? on aneu? a que ve tanta pressa? Vaig fer servir tot el repertori de bones maneres: I’m really sorry ma’am…it won’t happen again ma’am…we are in a hurry ma’am…però res. Para colmo em pregunta la meva alçada, li contesto en el nostre estimat sistema mètric decimal i em diu: Té dit l’alçada, no el pes!

Em vaig quedar fet pols després de l’incident però havíem de continuar, ara amb un passatger més anomenat speeding ticket que em somreia des de la guantera. El camí era més llarg del que esperàvem i no vam arribar fins les 6 del matí! Només arribar vam veure un email del Rodolfo dient que hi havia un problema amb el nostre visat i que passesim per la seva oficina a les 10 (va a ser que no). El vam trucar (a les 6 del matí) i ho va resoldre ell solet.

El dia següent ens vam llevar disposats a descobrir el centre de New Orleans en pleno Mardi Gras. El carrer estrella es Bourbon street. Es un carrer on totes les plantes baixes són bars i a les terrasses s’organitzaen festes. A cada terrassa hi ha un munt de gent tirant collarets a la plebe que passem pel carrer. En principi la idea es que les noies ensenyen els pits i llavors els llencen el collaret però a la pràctica tothom li llençava a tothom sense problemes. La majoria de les que els ensenyaven eren senyores madures operades frisant per amortitzar la seva inversió o borratxes [4]. Sincerament, zero sensualitat. Aquest carrer era una bogeria!! Gent amunt i avall totalment fora de sí. La veritat es que la majoria del temps anavem força perduts (vam coneixer un grup d’europeus i tenien la mateixa sensació). La festa no es centra en res, és la bogeria per la bogeria. De fet la qüestió és que en Mardi Gras es pot beure al carrer, soposo que això és el que acaba generant tot el rebombori. El Daniel era molt graciós, parlava amb tothom (no exagero, amb TOTHOM) i s’apropava a totes les ties en un radi de 50 metres, gràcies a ell vàm conèixer molta gent.

També vam poder constatar que en aquest país hi ha molt fanatisme religiós [5]. En algunes de les cruïlles del Burbon St. hi havien mini-manifestacions de gent jove aparentment normal amb cartells que lluïen eslògans tan simpàtics com “trust in Jesus or burn in hell” i d’altres perles dirigides a tots els pecadors que pasàvem per allà (que no èrem pocs). Nosaltres no tenim res en contra, el problema és que taponaven el carrer i es creaven unes aglomeracions de la vida, a més amb el terra mullat, ple de boletes dels collarets i tot de borratxos caminant per allà vam veure algunes caigudes que ni a jackass (que, per cert, aqui ho fan a la tele tot el dia).

També vam estar a una “parade” on vam coneixer un grup que venia de Tenesse. Es tracta de un desfile que organitzen els instituts. Hi ha bandes de bombo y platillo, majorettes i carroses (molt elaborades) des d’on uns paios disfressats de Ali-babá tiren collarets. Una merda vamos (olé la càrrega objectiva). Aquesta gent hauria de veure els diables de Catalunya i fliparien.

El millor de tot (des del meu humil punt de vista) era la zona mítica de locals musicals. Vam estar escoltant una banda en un local molt petit, eren negres iaos amb pinta de molt curtits. Al descans vaig preguntar-lis on hi havia més locals i vam estar parlant. Finalment em van proposar de tocar una cançó i sí! He tocat un blues en LA a New Orleans. Després vaig estar una estona xerrant amb ells, no entenia res del que em deia. Parlaven raríssim!, així que ens vam estar somrient una mica els uns als altres. Més tard vaig estar a uns quants locals depriments més on uns negres amb pinta de estar molt deprimits tocaven música força depriment. Fantàstic!

També en aquella zona vaig conèixer un grupet de punkis, tirats o noseke que es veu que viatjaven per estats units saltant als trens. Un d’ells era EXACTAMENT la imatge mental que tenia de Huckelberry Finn. Aquests han estat els estadounidensos que més s’han esforçat per entendrem i per fer-se entendre des que estem aqui, els tinc un carinyo especial per això.

Aquesta setmana hem estat gairebé més a casa els mexicans que a casa nostra, ens cauen molt bé i sembla que nosaltres també a ells. El dimecres vam anar a veure un USA-Mèxic de futbol i, tot i que era un amistós, el vivien a muerte (quina contradicció no?) i el dijous partida de pòker, on vàrem descobrir que el Pablo és un crack fent trampes, i el divendres altre cop festa a casa seva. S’ha de dir que també porten amics/amigues americans (recordeu el hòbbit neandertal? doncs quan es vesteix i es posa ulleres sembla una altra persona), així que també practiquem anglès de tant en tant.

[1] Baby please don’t go (versió ACDC)

[2] L’altre dia l’Èric va anar al gimnàs mentre jo em quedava a casa tocant. Estava jugant a bàsquet i se li apropa una india i li diu: “Te importa si te miro?”. Finalment li va demanar el mòvil però l’Eric no el tenia allà. Jo cada dia religiosament dedico uns instants a riure’m d’això. Amb els mejicanos la cosa ja ha degenerat fins a “El Eric ya tienen novia”, “Como està tu india”…Boníssim!

[3] Fa un parell de setmanes de tant en tant tremolava tot el edifici. Algú feia alguna cosa al pis de dalt però no teniem ni idea de que podia ser. Era exagerat, tremolaven les portes, les làmpades, fins i tot ens feia mal el cap. Jo vaig pujar però no em van obrir. Més tard va pujar l’Èric mosquejadíssim i li va obrir un gordo sudoroso (és igualet que el pingüino del Batman). L’Eric li va preguntar que què collons feien i resulta que estava jugant al joc aquell de ballar de la PlayStation, el de la alfombrilla amb flexetes! Os juro que tremolava tot l’edifici. Des de llavors no han tornat a jugar (l’Eric deu fer mooolta por…).

[4]

[5]

Més fotos!!